la paraula clau és clau












----------

Radwanderweg Molsheim-Strassbourg (Kinzig) - Strasbourg, Willstät, Offenburg
E 531 (Kinzig) - Offenburg, Gengenbach, Haslacht, Hausach
E 531 - Hausach, Gutach, Hornberg, Triberg

Süd-Schwarzwald Kaiserstuhl (Freiburg · Basel)
Deutsche Rad-Tourenkarte 43

Nord-Schwarzwald Ortenau (Strassburg · Baden-Baden)
Deutsche Rad-Tourenkarte 38

----------

Avui és el 10è dia de l'expedició, em llevo a les 8 del matí per posar ordre en el caos que impera al menjador de la Claire, des que vaig arribar que tinc totes les pertenences escampades per tot arreu.
Per esmorzar ha sortit part de la truita de patates d'ahir, un bon cafè i alguna cosa més.

Abans de marxar he fet una última ullada a www.meteo.fr (trist, molt trist), encara m'esperen uns quants dies de pluja, i el que és pitjor, potser neva a la zona de Baden-Wurtenberg, és a dir la regió alemanya on dormiré avui, i a la que evidentment no tinc reserva enlloc per dormir.



Al sortir de Strasbourg em trobo per primera vegada amb el Rhin, riu enorme allà on els hi hagi, i que fa de frontera natural amb Alemanya, així doncs en aquest pont i després de travessar el riu em trobo en terres germàniques altrecop.



Un fet curiós és que en 10 dies ja he creuat 2 vegades la frontera amb alemanya. Al sortir de Luxemburg i avui. Aquest cop però és per estar-m'hi uns 2 o 3 dies.



El primer tram després de creuar el Rhin segueix tant pla com en terrenys alsacians, però després d'Offenburg la cosa ja comença a enfilar gradualment. La bona notícia és que els carrils bici a Alemanya són genials, altrecop com a Bèlgica.

Aquí sota l'esmorzar "pretzl-break" de mig matí.



La idea inicial per la etapa de la "Schwarzwald" era la de fer una ruteta per l'exterior sense endinsar-me realment en els desnivells forts, però donàt que a mig matí ja era al lloc on hauria d'haver dormit, he decidit tirar cap endins i enfilar-me fins a Schönwald a uns 1.050 mts d'alçada (on crec que arribaré demà) a més vaig un dia avançat segons el calendari o sigui que m'ho puc permetre.




Al migdia comença a ploure, com que és la hora de dinar i a més sóc al costat d'un aixopluc en una tenda de souvenirs de la Selva Negra decideixo fer una paradeta.

Fa molt fred, el paisatge comença a assemblar-se cada cop més a la idea que ja tenia de la zona, boscos infinits d'avets altíssims que ho cobreixen tot, i cada cop enfilo més.



Menú:

- Pa alemany, (molt rude i útil, aguanta fins a 3 dies en bon estat)
- Formatge francès, de cabra i de vaca.
- 1 Poma.




Apart de pels seus boscos i altres coses d'interès natural, a la regió també hi ha una manía pels rellotges de cu-cut fets de fusta, aquells en el que es celebra un mini festival folklòric cada vegada que és una hora en punt. Després d'engollir el dinar i creure que tothom em tirava fotos a mi em vaig adonar que era al costat d'un exemplar de tamany més aviat considerable.




La pluja no només no para sinó que a més s'accentua de forma notable, em dirigeixo a la gent de la tenda i els pregunto si hi ha algún lloc on poguer planxar l'orella en condicions (llegeixi's hostel, pensió, alberg..) M'informen que a Triberg, un poblet ja molt aprop de Schönwald hi ha un alberg de la Juventut, hi marco doncs la meva propera parada i fonda.



Durant la pujada cap a Triberg, que ha hagut de ser per una carretera plena de trailers plens de troncs, hi ha hagut 3 furgos que han parat oferint-me de dur-me uns Km, la veritat és que he dubtat una mica, però al final he dit que no, sé que tindria uns remordiments brutals pel fet d'haver pujat la bici a un altre mitjà de transport.



A mida que m'anava acostant a Triberg les pujades s'han convertit en autèntiques parets de fins un 15% de desnivell que amb el terra moll era un autèntica pista de "curling", no he anat per terra cap cop, però poc li ha faltat.



Ja arribant a l'Alberg han començat a caure les primeres bolves de neu, en un altre moment haguessin minat la meva moral, però tenint en compte que ja era al meu destí m'ha fet més aviat gràcia (digues-me curiós, digues-me masoca...)



A l'entrar a l'Alberg, completament moll i en aquell punt inòspit al mig de la Selva Negra hom espera trobar-s'hi una mica d'hospitalitat, doncs bé;

Quan he dit al recepcionista que no tenia el carnet d'alberguista m'ha assenyalat la porta amb el dit, (us havia dit que a fora neva, que vaig xop i que són les 8 del vespre?).

Evidentment no he pogut evitar un enfrontament verbal amb l'encarregat al que l'hi he fet entendre que si em feien baixar amb aquest temps fins el proper poble a 20 km un cop allà els denunciaria per intent d'homicidi.
Al cap de negociar una estona i d'acordar que pagaria 5€ més pel fet de no ser alberguista, (a Luxemburg no ho vaig haver de fer) m'he pogut acomodar a la meva habitació on hi havia 8 llits només per mi. El tràmit de estendre tota la roba al radiador més proper ja comença a ser habitual i mecànic.

Després del petít encontre amb el personal et ve una pregunta al cap:

COM POT EXISTIR GENT TANT IMBÈCIL?



L'alberg està a petar de nens alemanys amb els seus respectius professors, tenint en compte que a fora plou, estant tots a les habitacions fotent un merder de ca l'ample, (per sort i com ja he dit, dormo sol). Com que m'he deixat el sabó i el xampú a ca la Claire he aprofitat per practicar el meu pobre alemany i he demanat els menesters de neteja a un d'aquests petits Germans, la resposta acompanyada de certa cara de perplexitat i por ha hestat taxativa.

NEIN!

No sé exactament que dec haver-li dit al pobre nano però a jutjar per la seva cara no era res de bò.
Val, doncs avui sense sabó.



Després d'entrar en calor i un cop ha deixat de ploure (ja no nevava des de feia una estona), m'he endinsat a peu per els frondosos indrets de la Selva Negra, és genial el perdre's uns minuts per uns boscos tant atapeits de natura. Després de trobar el meu arbre entre els milions que hi ha, li he deixat un regalet en forma d'àcid úric, possiblement la relació més íntima que un pot tenir amb un arbre.




Un cop arribats a l'Alberg m'he comprat una bona Weissbier alemanya (Schwarzwald Rod Haus) i l'he combinat amb una mica de pernilet (envasat al buit) de cal Lleonart, un dels últims embotits catalans que em quedaven a les alforges, acompanyat de pa i una mica de formatge ha estat un "caprice des dieus" i després al catre.



----------

Altres
:

- Avui m'he adonat que vaig perdre el meu xaleco fluorescent fa dies, probablement a Saarbrucken, (oh quina pena!)

- El dia d'avui és un d'aquells que mirats amb la perspectiva deguda i ja des d'un bon llit et fan sentir satisfet de tu mateix. Déu n'hi do que Hardcore.

1 Comments:

Anonymous ribi said...

eh!! la foto del pretzel a la bici és com el dibuixet de les postals de berlin!!
:p

3:53 PM  

Post a Comment

<< Home