----------

RV2 - Namur, Profondeville, Dinant, Vève, Javingue, Guedinne

Lange-Afstand-Fietsroutes in Vlaanderen en Wallonie (inst. Geo. National)

----------

El despertador trepana el meu cap ressacós a quarts de 7 del matí, el Marçal ronca plàcidament al llit del costat, evidentment plou. Esmorzo rapidament un plàtan, un yogurt i una mica de muesly amb suc de tronja (això de ser un hoste té les seves ventatges) i em despedeixo del Marçal, que, es desenganxa dels llençols i surt al carrer per veure com desapareixo amb la "burra".




Els primers Kilòmetres els faig al costat del riu Meuse, per un carril bici més aviat pedregós i ple de llambordes punxegudes, el problema principal ve de la mà d'aquestes boniques aus decoratives (els ànecs), planten molta cara, fins i tot he tingut moments de pànic quant m'he vist perseguit durant uns metres per aquests animals plumats. Es veu que deu ser epoca de cria, i protegeixen als petitons a cop de vec.



El rollo dels carrils bici no és sempre el mateix, és a dir, a vegades són camins asfaltats, a vegades pistes, a vegades vells camins enllambordats o d'altres corriols com els de la següent foto.



Arribo a Dinant cap a les 11 del matí absolutament pelat de fred, en aquest punt és on avandonaré les aigues del Meuse per endinsar-me definitivament a les Ardenes, un dels escenaris tant de l'avenç nazi com de la resistència Belga i Francesa en la 2GM.



Dinant és un petit poble de Valònia eminentment turístic, el que passa és que els dies de pluja té un aire més aviat gris i abandonat, està bastant bén conservat, i està situat sota un bloc de roca massis coronat amb el que sembla una ciutadella militar (no patiu, que el que no sé m'ho invento)



Decideixo buscar un bar on pendre un cafè, més per entrar en calor que per la cafeïna, que el fred ja s'està ocupant de mantenir-me despert; no em puc veure els dits dels peus, però estic segur que són d'un color cyanòtic d'allò més bonic.



Pel centre trobo aquesta pastisseria, l'únic local obert que hi ha en tot el poble a les 11 del matí, (siusplau, necessito un BAR MANOLO!), té pinta de car, però més car serà implantar-me una col.lecció de 10 dits nous de trinca o sigui que cap a dins.



Bang! el que és la casualitat;
A dins de la pastisseria em trobo amb la Jitske, una dona holandesa que també és cicloviatgera i que casualment està anant cap a Barcelona desde Heindoven, no estem seguint la mateixa ruta, de fet els nostres camins es separen a Dinant, però sempre hi ha temps per un cafè i per aprendre dels que saben una mica (en aquest cas molt) més que tu.
Ella ja ha fet un ou de viatges com els EEUU "coast to coast" i també rutes molt salvatges per escandinàvia, ara es dirigeix cap a Barcelona per agafar-hi un vaixell que la durà fins a Menorca, el seu destí final.

La Jitske:

- Porta una radio per estar al corrent de la meteorologia (bona!)
- Mai trucaria a una porta desconeguda per demanar refugi en cas d'urgència, abans dorm al ras.
- Lliga la bici amb dos candaus (com jo) però tot hi així li han robat tot en 2 ocasions.
- Coincideix amb mi en que el més pesat d'anar sol és deixar la bici lligada quan vas a comprar.
- Té uns setanta anys i està fent un viatge de més de 2.000 Km (jo de gran vull ser com tu).
- M'explica que la ruta que fa (Heindoven- BCN és una de les de més èxit entre els cicloviatgers neerlandesos)

Constato ràpidament i per primera vegada que entre ciclistes existeix una espècie de complicitat molt bonica que fa que sigui molt fàcil entaular una conversació ràpidament, per compartir punts de vista, rutes, experiències i petits trucs, ara bé, quan es posa a pedalar un cicloturista ho fa sempre en solitari, agrupar-se en ruta podria ser complicat argumenta la Jitske.



Els boscos de les ardenes són ultraverds i frondosos, fa molt temps que no veia un bosc com aquests, la carretera es va enfilant, de moment les cames em responen bé, almenys a nivell muscular, una altra cosa és l'escaldada que porto, o l'intens dolor del "cacas".



Si el Quixot aixequés el cap... a vegades m'imagino a mi mateix com una ganyota post-moderna cervantina.



Ha plogut durant tot el dia, per sort però les bosses de brossa paren cada dia el cop i l'únic que es mulla de forma irremediable són els pantalons i les meves "bambes", m'he aturat a les 6 de la tarda a Guedinne, hi ha dues raons oficials, la primera per que amb la que cau prefereixo trobar lloc per dormir que seguir buscant a les 12 de la nit, i més tenint en compte que em trobo en una zona bastant remota de les Ardenes, la segona: m'he quedat sense frens.



L'aigua de la pluja fa que les pastilles es converteixin en una especie de pasta que es desfà molt més ràpidament que quan treballen en sec i com que porto 3 dies pedalant amb pluja, avui a les 5:45 i en plena baixada he constatat que necessitava uns 100 metres per aturar la bicicleta totalment (acollona molt! i més amb la bici carregada). Més endavant a Luxemburg descobriré les pastilles "wet & dry" però això ja és una altra història...





M'he aturat en una "Gite d'etape" una espècie de fonda on tens el teu mini apartament amb sala d'estar i cuina per tu sol, normalment costa uns cincuanta euros, però com que m'han vist molt apurat sota la pluja m'han fet un preu amic de 20€ amb la condició que no fes servir la cuina, (cosa que malauradament m'he "oblidat de complir").
Després de canviar els frens i fer-me un sopar a base de pa amb tomaquet, sopa, cafè i plàtan amb xocolata he sortit a fer un volt per Guedinne.

M'he vist obligat a treure-ho tot de les alforges i muntar una especie de campament gitano dins l'habitació per tal d'assecar les alforges els pantalons i la roba que duia, aprofitant que fa un fred brutal he posat la calefacció al màxim, espero que com a mínim se m'assequin les "bambes"



bona nit!

----------

Altres:

- Anant en bici descobreixes que cada petit soroll té un orígen i que quant l'has sentit repetit més de 50 vegades pot ser que la teva vida estigui en perill, o sigui que més val tenir tots els sorollets controlats per si de cas.

- A l'entrar a les Ardenes els punts de referència geogràfics et donen una idea més aproximada del que pots arribar a avançar en un dia, ja que el paisatge muta a mida que vas endavant, a diferència de quan ets a les planures del nord que et dona la sensació que dorms al mateix lloc on has començat a pedalar aquell dia.